essencies

"Taksu of Bali" (un ritu col·lectiu)

*"Taksu"* neix fruit de l'experiència viscuda a la Fundació Museu A.R.M.A, al poble d' Ubud, illa de Bali, durant l'estiu de 2009 i 2010. Com ja és habitual en la meva trajectòria, la idea inicial del projecte "Retrobada" aviat va quedar relegada i en va esdevenir una de nova "Taksu" Aquesta era la segona vegada que visitava la illa de Bali. La primera va ser l'any 1992 , un encontre molt significatiu a nivell personal i artístic. Durant aquells dos mesos d'estada a l'illa, vaig anar endinsant-me en una cultura que sentia com a molt propera i que em feia sentir bé, era difícil no enjoguessar-se amb la idea de "paradís". El fet que va incitar el projecte setze anys més tard, va ser l'amor, no l' occidental de grans paraules, sinó el balinès, el quotidià, el dels petits detalls, que sentien ells per l'Art. Mai gent tan senzilla, arreu del món, havia estat capaç de gaudir d'una de les meves obres com ells ho havien fet del quadre "Bali" a Padangbai. Així doncs, el projecte "Retrobada" no deixava de tenir un cert caire narcisista, encara que la intenció conscient fos confrontar fantasmes, fantasies i paradisos en dos temps, ja que com diu Freud, fins que no es viu una cosa per segona vegada no adquireix sentit la primera. A mesura que anava pintant i m'anava relacionant dia a dia amb els balinesos i, molt en especial, amb Agung Rai, qui presideix la fundació Museu ARMA, anava esbrinant una realitat diferent de la imaginada i s'anava perfilant la pregunta que m'havia dut de nou a l'altra banda del món. Amb ell parlava de coses senzilles: costums, menjars, el temps, la Natura... i no tan senzilles: els rituals, la religió, Déu o deus, la situació política, el rol de la dona, els canvis de la població... ,però poques vegades parlàvem del repte que m'estava suposant dur a terme el meu projecte inicial, així doncs, es manifestava com a símptoma. Tot i que Agung Rai, quan travessàvem plegats l'entrada del Museu insistia "Tot això és el teu estudi, pots pintar on vulguis" jo em recloïa a les meves quatre parets, el meu estudi dins la casa, a l'ombra de les meravelles que m'envoltaven, tant a nivell social com de paisatge i llum. I més enllà del caire protector que podia tenir la meva actitud, ben del cert s'amagava alguna pregunta sobre la relació amb els possibles observadors o crítics, o millor dit, jo i obra, es confonien en un sol concepte. En aquest punt del procés, preguntes que m'havia fet els darrers mesos a nivell filosòfic, adquirien sentit "què ens ha passat als artistes d'avui dia, som només un reflex en superlatiu de la societat narcisista que vivim? Quin lloc ocupa l'obra, quin l'espectador i quin l'artista? Som tots plegats només un producte més de la societat de consum?" Estava clar, jo m'estava enfrontant al meu NARCISISME en majúscules, a les meves pors del "Què diran?", a les meves fantasies de "gran artista", doncs sabia, que en aquest cas els meus espectadors no serien productors i consumidors d'art, a qui ja sé com satisfer; serien nens, músics, cambresrs, estrangers, paletes,... qui no simularia i la meva obra (o jo?) estaria nua davant la seva mirada. Aterroritzada i desitjant vaig sortir del meu enclaustrament al que podriem anomenar "exterior", o potser "interior manifest". Sota una teaulada de palla van veure's verds m´sa vius i vermells que no es deixaven capturar, el traç va agafar força i l'espàtula vivesa, dansant el "katcha- katcha" (1) Així va néixer *"taksu", en un batibull de "Bagus" "Selamat pagi" "apa kabar", nens enjoguessats amb la meva paleta i trotant per la tarima, dones que volien practicar l'anglès mentre observaven els ràpids moviments, companys dibuixant en silenci, paletes carregant totxanes i nombroses visites inclassificables. L'obra adquiría valor conforme jo desapareixia en aquesta malgama, deixava de pertanyer-me en cada pinzellada per a formar part de l'entorn, on jo era un element més. En paraules d' Agung Rai: "El concepte de* taksu és important per a un Balinés, de fet per a qualsevol artista. Jo no crec que un artista pugui només idear fer una bella pintura o una obra perfecta. La idea de Taksu es també una qüestió d' honestedat, per a l'artista i per a qui mira. Un artista seguirà el seu cor o el seu instint, a ell no li farà res l'opinió de la gent. Una pintura que te màgia, no necessita ser elaborada desprès, l'obra parla per sí mateixa. Una obra d'art és difícil de descriure amb paraules, ha de ser mirada per un cor obert que no estigui influenciat pel nom del pintor. En aquesta honestedat hi ha una puresa de conexió entre l' observador i el que és observat" (1) Dansa del foc durant el ritual de la lluna plena Segona part» Juliol 2010 VEURE MÉS OBRES DEL PROJECTE	TAKSU oli s/tela 80 x 60	Mana-mana (arreu) oli s/ tela 90 x 70
	Calull treballant als jardins del Museu ARMA	Agung Rai, fundador del Museu ARMA i Calull, artista resident
		Destí final de l'obra "Taksu"

	Exposició realitzada als jardins del Museu ARMA durant el mes de juliol 2009		Seperti...tapi (Sí, pero no) oli s/ tela 60 x 90
	Sawah (Arrossar) oli sobre tela 73 x 60	Sampai jumpa besok (Fins demà) oli sobre tela 73 x 60