"A classe es distreu, només fa que jugar"

Aquesta és una frase que sovint es fa servir per descriure la manca d'atenció, amb freqüència va acompanyada d'un to de desesperació que dona per pensar en un malentès social que m'agradaria intentar desfer.

Per una banda sembla que la frase es podria traduir en "si està jugant, no pot estar atent", com si es volgués dir que és del tot impossible fer dues coses a un mateix temps, el fet és evident per a la majoria d'adults, però no tant per a un nen, qui sovint pot estar jugant i escoltant, alhora, la conversa que manté la mare amb el germà, perquè li resulta interessant. Si fem cas d'aquesta capacitat de simultaneïtat, la capacitat d'atenció caldria lligar-la més a l'interès o desinterès en el que s'està explicant, que no pas a les ganes de jugar. Un nen està atent a allò que forma part dels seus interessos, si no escolta una explicació, no podem deduir, ni qüestionar la seva capacitat d'atenció, sinó més aviat llegir-ho com un síntoma que manifesta el seu desinterès i treballar-ho com a tal.

Per altra banda, qualsevol mestre podrà confirmar l'íntima relació entre saber jugar i saber aprendre, la majoria de nois capaços de seguir un joc amb la seva normativa, de gaudir i absorbir-se en un joc, els qui saben guanyar i perdre, són els qui saben estar atents a una explicació i els qui saben enfrontar les dificultats que en un moment donat pot suposar l'aprenentatge. Potser caldria capgirar la frase "si no pot jugar, no pot estar atent", en el sentit que el procés d'aprenentatge implica en ell mateix, les mateixes variables i característiques que implica el joc, o millor dit la capacitat de jugar.

Des de petits els nens utilitzen el joc com a manera de fer-se amb la realitat, conèixer-la i transformar-la. Tots hem vist com jugaven a nines, els donaven menjar o les renyaven utilitzant les mateixes paraules que havien utilitzat moments abans els pares o les mares amb ells; en el joc canvien de posició, criden com els han escridassat a ells, és una manera d'acceptar les normes, de cedir al seu desig, d'acceptar el fracàs de no sortir-se amb la seva. El joc és l'espai, per excel·lència, d'aprenentatge d'un infant; amb el temps, també ho serà de relació amb els altres i en ell desenvoluparà totes les seves capacitats intel·lectuals, verbals, socials i, evidentment, d'atenció.

La problemàtica la trobem en aquells nens que no escolten, però que tampoc són capaços de concentrar-se en un joc, aquells que estan absents, capficats en el seu món, que fantasiegen i que sovint passen el temps de lleure sense fer res o mirant passivament un televisor durant hores i hores, vivint una realitat que no és la seva.

Rosa López Calull

Mestra, psicoanalista i pintora